Com llàgrimes a la pluja

Exitós i considerat un manga de culte aquest Ghost in the Shell creat per Masamune Shirow, que ha conegut diverses entregues dins de l’anime de la mà de Mamoru Oshii, i que ara coneix la seua adaptació al cine amb éssers de carn i ossos –és un dir– ja que aquesta història ens remet a un ésser cibernètic amb cervell humà, amb la fisonomia de Scarlett Johansson, formant un grup d’elit, obeint ordres del gran actor japonès Takeshi Kitano, a la caça de ciberterroristes, i enfonsant entre foscos interessos de sofisticada empresa constructora d’aquesta perfecció futurista que traspassa la línia entre l’humà i el robòtic, a més de la presència d’un ésser amb justificades ànsies de revenja. La pel·lícula conté una faramalla d’imatgeria al mostrar una megaciutat on l’alta tecnologia forma part de l’arquitectura, una atmosfera ciberpunk, per la qual transita una societat distòpica, abarrotada d’éssers reinventats i com succeeix en aquest tipus de produccions, amb altes dosis de desencant i violència, en què la carn, ossos i l’enginyeria electrònica es trenquen entre trets i explosions. Entre tant desassossec, tant mal bava en cadascun dels personatges, aflora la crisi existencial de la protagonista, una heroïna que desconeix el seu passat, que furga entre secrets la seua raó de ser. Aquesta relació entre els seus creadors i la seua missió, aquestes traïcions morals que fomenten dubtes i malestar. Tal qual, però amb molta menys entitat, que aquells replicants de perfecció biotecnològica pensats per Philip K. Dick, i que Ridley Scott va immortalitzar en l’extraordinària Blade Runner, a la recerca del seu origen, abans que tot es perdi com llàgrimes en la pluja.

GHOST IN THE SHELL Direcció: Rupert Sanders Intèrprets: Scarlett Johansson, Pilou Asbaek, Juliette Binoche Cine: JCA Alpicat