Sobreviure!

Inspiració o maledicció, però tota pel·lícula amb extraterrestre amb mala llet colat en una nau espacial per a desgràcia de la tripulació remet indefectiblement a Alien. Això no té volta de full i Life no és una excepció. Fins i tot per moments s’atansa amb barra poc dissimulada al clàssic de Ridley Scott, això sense esmentar mirades frontals a altres propostes del gènere. Però encara sabent tot això, el director suec d’origen xilè Daniel Espinosa fa gala de gran destresa, d’un notable domini en aquests espais freds i buits d’una estació espacial gravitant en el no-res infinit, encara que es divisi proper la Terra, ja sigui per bé o per mal.

Hi ha eficàcia en la història que narra, bàsica sí, però carregada de tensió, de macabre joc del gat i el ratolí entre interiors claustrofòbics, buscant la clau per eludir l’amenaça marciana que els sotja i els assetja amb viva intel·ligència. No hi ha diàlegs filosòfics sobre el bé i el mal, ni gaire referències sobre els sis tripulants tancats amb un ésser que els amenaça amb constància. Potser, alguns signes de culpa per haver convidat aquest passatger despietat que, a la fi, com ells mateixos, només busca la seua supervivència. La quotidianitat entre corredors ingràvids, el bon rotllo manipulant taulers de control, l’admiració i curiositat per una prova irrefutable de vida alienígena fa aquest gir esperat i obre les portes del pànic, una fórmula que no falla mai davant d’allò desconegut i ferotge.

Ja ho va dir en el seu dia l’escriptor de ciència-ficció Philip K. Dick: “Existeixen dos possibilitats: o estem sols a l’univers o no ho estem. Les dos són igual de terrorífiques.”