Després del naufragi

La passada edició d’Animac va portar l’holandès Michael Dudok de Wit, juntament amb la seua magnífica obra, de traç net, en ocasions trist com un poema trist, en el qual el dibuix ho explica tot, on el diàleg és innecessari per moure els fils de l’emoció. Guanyador d’un Oscar pel curtmetratge Father and daughter, aquell recorregut sentimental amb bicicleta a la recerca d’un retrobament que el pas del temps i la crua realitat van retardar, i nominat de nou amb aquesta La tortuga roja. Un treball de senzilla precisió, delicat, exposat en una amplitud marcada per la solitud d’un nàufrag, el seu aïllament en una illa deserta, en el pas dels anys, en aquest ensenyament vital en el qual naix un realisme màgic que descriu l’amor i la veritat inventada, en una paràbola que resulta ser un exercici de saviesa que naix des de les coses més simples. Des d’aquesta tortuga roja fins a uns divertits crancs, des dels boscos de bambú fins a la immensitat d’un mar tan assossegat com terrible. La tortuga roja és una pel·lícula que no defuig el cicle vital, en el qual tot té el seu moment de vida i també de mort. No s’edulcora, sinó que mostra els seus afectes, la seua desesperació i la seua melancolia d’una manera natural, sense fer girs, sense la necessitat de complaure en tot moment, sinó de reflexionar, de convidar a interpretar la història, a comprendre-la, a percebre-la com el que és: una delicada mirada sobre l’existència, sobre aquesta meravella que, en definitiva, és viure. Dudok de Wit s’erigeix com un dels pilars de l’animació europea, acompanyats pels mítics estudis Ghibli del no menys mític Hayao Miyazaki, i cridat a realitzar noves obres mestres de l’animació, sens dubte.

LA TORTUGA ROJA Director: Michael Dudok de Wit Cine: Screenbox Funàtic 4/5