Els fantasmes d'Auschwitz

L’escriptor Primo Levi, autor d’un dels més demolidors testimonis sobre l’holocaust en la trilogia que va iniciar amb Si això és un home, va sentenciar que “aquells que neguen Auschwitz estarien disposats a tornar a fer-ho”. Resulta d’una malaptesa enorme, d’una ombrívola frivolitat, d’una incomprensible manca d’escrúpols, ser negacionista d’una cosa tan estremidora com va ser l’holocaust, l’extermini nazi. És una cosa que no hauria de tenir cap ombra de dubte, que hi és per colpejar la memòria i, malgrat tot, hi va haver i segurament hi ha qui el nega, qui el compara amb una basta posada en escena. Un cas, el del fanàtic incondicional hitlerià David Irving, un britànic que va posar en dubte les atrocitats, les cambres de gas, l’assassinat en massa a Auschwitz i que fins i tot va demandar l’escriptora americana d’origen jueu Deborah E. Lipstadt per difamació, per menysprear les teories d’un demagog amb aparença d’egòlatra cronista de la història.

La pel·lícula de Mick Jackson, d’impecable factura, amb flegma britànica i formalitat, se centra en aquell popular cas i en els mètodes de la justícia britànica, una profunda mostra del dret, en la qual no n’hi ha prou amb les evidències ni amb els detalls sinó que s’ajusta a les proves, a una llei que es regeix per la culpabilitat fins que no es demostra el contrari, al revés dels codis d’altres països. Els actors Timothy Spall, com el negacionista Irving, i Tom Wilkinson, com l’advocat que va defensar l’escriptora Lipstadt, aporten a la pel·lícula precisió, credibilitat, domini actoral i aquesta classe que es respira en un admirable cara a cara que atorga puixança a aquesta història sobre la infàmia.