Assassí implacable

Ja a penes existeixen els herois desarrelats, tavernaris, fumadors empedreïts a l’ombra de la dona fatal, evocadors d’altres temps en blanc i negre, de l’era del jazz. Aquests que parlaven a l’espectador amb veu en off, disparaven de tant en tant i amb un parell de cops de puny resolien qualsevol qüestió. Ara amb John Wick, assistim a la remodelació de l’heroi afligit, amargat, apenat pel record, però reactivat com una arma de matar única, imperible, letal.

No hi ha filosofia de novel·la negra, només un ésser desencisat tornant de mala gana al que sap fer millor, matar, exterminar tot el que es mogui, complir els deutes morals que imposa una classe social assassina, màfies amb els seus codis i mètodes de conducta, movent-se entre la pell de les grans ciutats.

Aquesta segona entrega sobre aquest heroi venjatiu i criminal marca el seu propi estil, la seua violència explícita i rotunda, la seua complexa i mortífera coreografia, les seues persecucions amplificades en soroll i fúria, i guarda un aire de còmic que no dissimula, acompanyat tot en un refinat disseny, i la seua deliberada intenció d’utilitzar l’excés de principi a final, ja sigui al cos a cos, com en els enfrontaments a múltiples bandes, en què tot mor amb precisió per art d’aquest personatge que a Keanu Reeves li queda com un vestit de marca, això sí, a prova de bales.

Amenaçat a tot arreu, John Wick és ja una celebritat en potència que promet tornar imparable, disparant a tort i a dret, lluitant sense treva, matant, que se li dóna admirablement, fred com un glaç, però en el fons humà, patint per dins al costat del seu company de silencis, el seu gos.