Per tornar a veure'ns

Ja són bastantes les pel·lícules japoneses del denominat anime considerades obres mestres, històries d’una elaboració excel·lent, dissenyades sota una eminent percepció del detall, de l’hiperrealisme producte d’una infinita paciència. Tu nombre pertany a aquest grup, a les produccions en les quals hi ha una perfecta composició de la història, complexa però resolta a base de moments de gran bellesa visual i un fil argumental que s’entrellaça a la perfecció, malgrat alguns moments d’una cursileria i innocència adolescents, que s’entenen dins del context en el qual es manifesta.

La història ens remet a una jove d’un poble que en somnis intercanvia el seu cos amb el d’un jove de la capital i en aquest intercanvi la noia resulta ser el noi de Tòquio i ell, la noia de províncies. En aquesta primera part de la pel·lícula hi ha equívocs i missatges que han de ser xifrats per saber la realitat d’aquests canvis als seus cossos, però no a les seues ments.

El realitzador Makoto Shinkai, autor d’una altra esplèndida pel·lícula, El jardín de las palabras, bé es podia haver quedat allà, en l’embolic en aquesta recerca de l’altre, però va més enllà, aprofundeix en l’essència d’éssers destinats a enamorar-se entre l’espai temps, en la distància de tres anys que els separen en cos i ànima, i en aquest cometa que amenaça amb un desastre imminent, canviar el rumb de les coses i de la vida futura dels dos.

Aquests llaços vinculants fan de Tu nombre una pel·lícula delicada, de gran sensibilitat i l’animació en el paisatge, en el moviment de l’urbs o en la quietud de la naturalesa aconsegueixen el seu efecte com a resultat del treball d’un mestre de l’animació.