Gamberros de l'espai

El que ningú vol del cosmos ho conforma aquest grup de perdedors amb fusta d’herois sense pretendre-ho. Subjectes variats que, tanmateix, sempre s’emporten la seua dosi de glòria, d’una manera gairebé circumstancial, sigui perquè passen de tot o perquè constitueixen una espècie de rara família que necessita l’un de l’altre per espifiar-la i, posteriorment, arreglar la barrabassada provocada. Una pel·lícula de superherois desvergonyits, que comença amb un xoc entre aquest grup d’outsiders i un monstruós ésser que sembla tret de la imaginació d’un addicte a l’LSD, al ritme de l’Electric Light Orchestra, i amb l’esqueix amb vocació de nen entremaliat que és Baby Groot marcant-se unes ballarugues enmig del soroll i la fúria del combat. Això, per si mateix, ja és digne de ser apreciat. Un tema musical al qual al llarg del film segueixen el My sweet Lord de George Harrison o el Father and son de Cat Stevens, en una banda sonora dels vuitanta carregada de nostàlgia dins un món futurista més sorneguer que una altra cosa. En aquesta nova entrega de Guardianes de la galaxia, es posa de manifest que resulten molt més gratificants els personatges en si que els combats estel·lars; el seu humor burleta, que la transcendència del perill, i l’escòria espacial que serveix de carnassa, que un perillós destructor de mons amb el posat del veterà Kurt Russell. També hi ha espai per a cameos, focs artificials i amors no resolts, però el que fa diferent aquesta saga de la resta de la Marvel són el que hem dit: els personatges, entre els quals destaca aquesta mena d’ós rentador murri i atrevit, el divertit nadó arbre i, esclar, la parella principal, líders d’aquesta singular quadrilla.