El temps perdut

Quan el primer que veus és el millor, poc es pot dir de la resta. Nunca digas su nombre ni tan sols té traços de sèrie B perquè no s’ha d’oblidar que existeixen treballs de baix cost i molta artesania que figuren en la llista de pel·lícules referencials del gènere del terror. Sent complaents, ja no s’espera que el film compleixi la seua comesa, fer por, o que proporcioni algun sobresalt.

No hi ha problema que se’n vagi cap a territoris revisitats una i mil vegades i que ni tan sols surti de la letargia amb aire de telefilm televisiu, o que se li noti poc esforç a mostrar un nou ésser maligne amb ganes de quedar-se per acollonir el personal. L’imperdonable és com de mal feta està, com de primària resulta en el seu plantejament, aquesta sensació de buscar una cosa que no hi és.

D’entrada, el pròleg interessa, té voluntat de massacre i look dels setanta, però ràpidament la història passa als nostres dies, a un trio d’estudiants en una casa poc acollidora fent tot allò que no s’ha de fer, saltant-se com sempre el manual d’instruccions.

Si hi ha un nom que no s’ha de pronunciar, una cosa que està escrita a terra, al sostre, a les parets, fins a la tauleta de nit, doncs no es fa i, esclar, no deixen de fer sinó esmentar-lo, evocar-lo per fastiguejar-se i convertir-los en éssers a la vora de la bogeria i en potencials assassins. De passadissos que inquieten ja hi ha els de La resplendor; de cases amb mal rotllo, la d’Amityville, per només esmentar-ne una; d’éssers terrorífics amb voluntat exterminadora, a palades, i de joves condemnats a palmar-la, a centenars, i per a matança, la de Texas. En fi, són ganes de perdre el temps.