Nostàlgia del monstre

Potser van ser aquells dos mil espots publicitaris que va realitzar abans de fer història en el cine els que van servir a Ridley Scott per controlar la llum al seu antull, per crear l’ambientació precisa a cada pla, per adaptar Joseph Conrad en la seua primera pel·lícula i aconseguir una obra mestra com Els duelistes, a la qual van seguir Alien, el vuitè passatger i Blade Runner. Amb aquestes tres joies, Ridley Scott ja en té prou; les altres coses, siguin bones, regulars o dolentes, són secundàries. Per això, que retorni als orígens després de ser testimoni de com directors molt diversos allargaven la saga Alien resulta previsible, perquè amb Prometheus i ara a Covenant continua tenint la capacitat d’inquietar, tant dins com fora d’aquestes naus, a la recerca de l’origen, en aquesta metamorfosi del monstre i en la pertorbadora personalitat de l’androide David, que a Alien: Covenant té la seua rèplica en Walter, un altre ésser artificial amb una filosofia i uns pensaments molt diferents sobre la mísera existència humana, el somni del creador i sobre el desenvolupament d’un ésser cruel, corrosiu i letal. Un paper que duplica amb solvència Michael Fassbender. Aquí hi ha el record d’un planeta massacrat, la presència d’una tripulació a la recerca d’un nou hàbitat, dilemes entre humanoides enfrontats i la mort en forma d’un assassí espacial amb un brutal instint de supervivència. I, tot i així, s’enyora l’angoixa als passadissos de la nau Nostromo i, a l’interior d’aquella fosca bogeria, la figura de la tinent Ripley emergint, en un duel frontal a vida o mort amb una tan despietada criatura. Aquesta és la diferència entre el que és simplement correcte i l’inqüestionablement mític.