El pes d'un patíbul

Dins de la segregació racial que va suposar l’apartheid, Guardián y verdugo se centra en un fet real, l’assassinat de set homes negres en mans d’un jove vigilant de presons blanc, un ésser traumatitzat que va acompanyar tots els condemnats a mort a l’horca en un any, el 1987, en el qual van ser ajusticiades 164 persones a Pretòria (Sud-àfrica).

Aquest esgarrifós fet serveix al realitzador Oliver Schmitz per traçar una pel·lícula sobre un punyent judici que, a banda de mostrar allò irrefutable, una massacre evident, entra de ple en un procés que deriva cap a un al·legat contra la pena de mort i cap a la defensa d’un ésser que ha habitat en un infern dins de la presó, que ha hagut d’exercir de botxí, suportar la por de la mort als ulls de les víctimes, en l’estèril rebel·lia dels condemnats, en el pes i el soroll del patíbul quan descarrega.

Una bogeria que al llarg del judici s’intercala per donar una visió dels horribles fets institucionalitzats i dels atenuants i agreujants que conformen la figura del processat, defensat per un advocat que Steve Coogan, allunyat dels seus papers habituals, dóna vida amb un to reservat, greu, dolorós, en un cas que afecta el personal i tots els que es troben presents a la sala. Guardián y verdugo és una pel·lícula severa, d’una versemblança que fa mal, però li manca el detall, la complexitat que suposa aquest laberint i xoc emocional a la ment del jove homicida, a més de la poc elaborada presència de la llei davant de la importància del que dins del cas s’obre com a qüestió principal, la situació real d’aquell país.

I fins i tot amb això, resulta un film colpidor.