Coses de família

Resulta inevitable trobar un punt de partida en aquesta pel·lícula que no en recordi una altra de coneguda per tots, aquella Endevina qui ve a sopar de Stanley Kramer amb el blanquíssim però liberal matrimoni compost per Spencer Tracy i Katharine Hepburn esperant l’arribada a casa de la seua filla acompanyada pel seu xicot negre, Sidney Poitier. Aquella era una pel·lícula dels 60, temps turbulents en una Amèrica racista, tan extraordinàriament exposada al recent documental No soy tu negro de Raoul Peck, on l’escriptor afroamericà James Baldwin mostra els líders assassinats, les injustícies i la perversa política americana sobre el tema racial. A Déjame salir es mouen les mateixes coordenades inicials, una jove blanca portarà a presentar la seua parella de raça negra als seus pares, en un lloc idíl·lic, amb família d’aire obert, tolerant, admiradors d’Obama, carregada de gentilesa i comprensió. La gràcia està en com el realitzador Jordan Peele fa caure aquesta pura aparença per deslligar un film delirant, que angoixa pel fet d’assistir a la falsedat i a la maldat, terrenys naturals del thriller, en forma de psicoanàlisi surrealista, en un escenari on els criats negres són extremament estranys, la comunitat blanca llueix aparença sectària, i tot adquireix caràcter de malson, de girs que fins i tot porten a parcel·les d’humor que es congelen amb altres escenes al·lucinatòries i cruels. Déjame salir no traspassa el territori de la por sense més ni més, sinó que respon a una intel·ligent crítica a una societat americana que amaga darrere d’una aparença de normalitat, els seus traumes més grans, així com les seues fòbies mal resoltes.