Pirates i espectres

Tot el que es vulgui dir, per bé o per malament, té lloc en aquesta cinquena entrega de pirates bufonescos; capitans sanguinaris i venjatius de galions fantasma; fugides, trobades i enfrontaments en alta mar o en illes tropicals; festejos juvenils d’estira-i-arronsa; malediccions que esperonen els morts, i mapes que gairebé ningú aconsegueix desxifrar. Aquesta saga, amb ànima de parc d’atraccions, continua recorrent els mars. Els personatges van i vénen, uns per quedar-se, d’altres per acomiadar-se, i entre beneites tripulacions, hi ha Jack Sparrow, cínic amb ànima de perdedor condemnat a triomfar, excessiu i sobreactuat, que torna a ser blanc d’un ésser maleït de l’oceà, l’espanyol Salazar, que odia tothom en general i algú en especial. Bardem, que pot presumir d’haver treballat amb els germans Coen, d’haver estat l’antagonista de James Bond i ara, un brivall d’aquesta franquícia, no desentona en aquest espectacle marí. Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, així com les seues antecessores, han eclipsat el romanticisme de les pel·lícules clàssiques, d’aquell Corsari Negre, del capità Blood, de Long John Silver... Ara els abordatges els protagonitzen morts amb ànsia de revenja; el fantàstic li ha robat espai a l’aventura de pirates, corsaris i bucaners tradicionals, amants del rom, dels doblons de vuit i de passar-te per la quilla. Ara fins i tot Paul McCartney va d’oncle de Jack Sparrow, com abans va fer Keith Richards exercint de pare d’un pirata que és la vergonya de la professió, que ja és a dir. Ah, si se’n van abans de finalitzar els crèdits, es perdran l’avís a navegants que hi haurà una pròxima entrega. Encara queden vetes en aquest filó.