Àngels i dimonis

Els anys setanta van revitalitzar el cinema italià i el van portar a un territori arriscat al posar damunt davall tot el sistema policial, judicial i polític d’aquell país. Directors com Dino Risi, Francesco Rosi o Elio Petri, per citar-ne alguns, van col·locar el dit a la nafra i van arribar al cor d’un país corrupte.

Alguna pel·lícula recent ens recorda alguna cosa d’aquell cinema i ja no només per centrar-se en els tèrbols manejos en cada esglaó d’un viciat poder a Itàlia, com és el cas de Suburra de Stefano Sollima, en la qual màfia i política es donen la mà, sinó que es fa extensiu a tot el territori europeu, a les elits dels governs, a les seues dubtoses estratègies econòmiques, al poder com a amenaça social que des d’un principi es mostra a Las confesiones, una pel·lícula de Roberto Andò, que coneixem gràcies al seu anterior treball, Viva la libertà, revestida de thriller que deriva en un pols entre política i teologia, entre secrets i silencis.

Com en una novel·la d’Agatha Christie, membres del poderós G8, amb el president de l’FMI al capdavant, i tres convidats atípics, un cantant, una escriptora de literatura juvenil i un monjo cartoixà, es concentraran en un luxós hotel alemany davant del Bàltic.

Des d’aquest panorama, les desconfiances crearan una pesada atmosfera, el sagrament de la confessió sembrarà el dubte, com en aquell Yo confieso hitchcockià, i una mort remourà interessos i decisions. I enmig de tot, un monjo que prefereix gravar el cant dels ocells a les paraules nècies dels homes –gran paper com sempre per a Toni Servillo–, mentre cada personatge despulla les seues misèries morals. Com en aquell tan necessari cinema dels setanta.