La mort és el principi

L’enigmàtic Egipte, la seua cultura mil·lenària, els seus faraons, la seua arquitectura, els seus déus. Anubis, que acompanyava en la mort; Osiris, que presidia el tribunal que podia convertir en immortals els homes. Tot està carregat de mite. Des que Howard Carter va descobrir la tomba de Tutankamon i els seus tresors, existeix aquesta atracció pels enigmes de les terres del Nil, l’embalsamament, les mòmies que dormen eternament als museus i les tombes profanades que et maleeixen. Un tema tan suggeridor no va passar desapercebut per a la Universal, la creadora a la dècada dels 30 dels monstres més famosos de la història del cine, i sota aquest halo maleït, d’amor perdut, de revenja, va ressuscitar de mans de Karl Freund –i amb el mític Boris Karloff i la seua hipnotitzant mirada– tan fascinant personatge. A finals dels 50, Terence Fisher amb Peter Cushing i Christopher Lee va donar personalitat britànica al tema i, després de moltes versions, gairebé totes més patètiques que joioses, va arribar la franquícia firmada per Stephen Sommers, atansant el mite a noves generacions, aportant l’aventura per l’aventura, per acabar convertint una idea modernitzada en un carnaval. Així doncs, ¿calia despertar de nou un ésser que ara és tot ambició, raona amb fredor, és propietària d’un petó mortal i d’un atractiu que no ha fet efecte en mil·lennis? La Universal ha volgut reprendre el tema i ho ha fet d’una manera absurda. Proliferen els efectes especials dins d’un guió delirant amb templers i zombis, i en el qual surt fins un doctor Jekyll i el seu homònim Hyde –pobre Stevenson–, i amb un Cruise i un Crowe tan prescindibles com la pel·lícula per si mateixa.