Sorra, sol... i ells

Mirant amb perspectiva la sèrie televisiva Los vigilantes de la playa, és més recordada per les formes –literalment parlant– que pel fons, ja que ningú recorda ja la trama de cap capítol, però sí el vigorós David Hasselhoff i la rossa platí Pamela Anderson, que en aquesta versió cinematogràfica tenen els corresponents cameos. Què se li podia demanar a aquesta revisió tan insubstancial com es preveia? Doncs res, Baywatch és el que anuncia. Està feta amb un humor malgirbat de mala comèdia americana, amb tots els tòpics que busquen fer riure a partir de situacions ximples. Aquí se’ns mostren platges en les quals habita part de la fauna de Ianquilàndia, on el robust Dwayne Johnson és l’estrella, el salvavides més popular de la zona, el que ha arrancat al mar milers de vides, i que, mentre forma nous vigilants de platja, es posa juntament amb els seus acòlits a investigar, disposat a desemmascarar una xarxa criminal capitanejada per una escultural senyora (perquè la cosa va d’això: de múscul, de corbes i de pitram). La pel·lícula no eludeix la grolleria, amb aquest mostrari de components del grup, amb el medallista olímpic aviciat i egoista; les socorristes que corren per la sorra a càmera lenta; el grassonet beneit que va de graciós sense ser-ho, i el líder, aquesta mola que és Johnson, amb un tan pèssim ofici actoral. Carreres, explosions, hòsties per donar i regalar, penosos moments en els quals es posen seriosos i cops d’humor sense gràcia en una història que pul·lula entre l’acció i la comèdia, sense sobresortir en cap. Baywatch avança decidida pel camí fàcil, i es converteix, així, en un títol ideal per a aquells que aniran a veure-la sense esperar-ne res.