L'infern a la terra

El rus Andrei Kontxalovski és un realitzador magnífic i pel·lícules com Siberiada o El tren de l’infern són bona mostra d’això. A Paraíso, amb un auster i rigorós blanc i negre i rodada en un format del qual ja poc es recorda, s’endinsa en la tragèdia i la fatalitat d’uns anys de mort, anys que narren a través d’atípiques entrevistes entretallades tres personatges en una espècie d’anàlisi de consciència.

Conten el temps de l’horror nazi viscut des de diferents perspectives, però aferrats tots ells a la desgràcia, a aquesta dissort que planeja al llarg de tot el film i en vides que es creuen entre si.

Un policia francès col·laboracionista amb un desig incomplert, una aristòcrata russa no jueva que viurà un infern que, tanmateix, l’atansarà al paradís, i un oficial d’alt rang de l’SS encarregat d’investigar en camps de concentració els saquejos que cometen altres comandaments reviuran temps passats, com aquella elegant cita toscana i el romanç entre aquella princesa carregada de fortalesa interior i el no menys distingit alemany, o la vida familiar a la campanya d’un torturador marcat per la resistència.

L’holocaust com a realitat latent que perdura estancat en el temps com les fotografies; l’extermini afavorit per la mentida, i les reflexions que van realitzant frontalment els personatges deixen al descobert i nues cada una de les claus de la condició humana.

Com aquell colpidor documental Nit i boira, d’Alain Resnais; com el dilatat testimoni de Shoah, de Claude Lanzmann; o com la pesarosa mirada d’El fill de Saül, de Lászlo Nemes, aquest Paraíso també demostra que les tenebres no estaven lluny.