Humor groc

Als responsables d’aquesta tercera entrega sobre un brivall reciclat a heroi, una espia ansiosa de ser bona mare per a les petites orfes adoptades per Gru, dolents hilarants i una nombrosa prole d’éssers grocs jovials i burletes amants del desordre, no els devia resultar una tasca fàcil trenar una història que, després de les dos antecessores, no caigués en l’autoparòdia, al deixar caure tot el pes de la trama sobre els populars i divertits minions i revisitar amb diferents escenaris totes i cada una de les trames ofertes anteriorment. Doncs bé, a Gru 3 hi ha tres parts en una, que es trenen per no fer la sensació d’estar mostrant tres curtmetratges i, d’aquesta manera, arribar a un metratge llarg, i això és prova d’agilitat artística i de saber reinventar-se, fins i tot deixant una porta oberta per a una pròxima incursió. A Gru 3, els minions van per lliure, volen continuar sent brètols, fins i tot patibularis presos que tenen angoixada tota la fauna carcerària, deixant clar que són rebels per naturalesa. D’altra banda, apareix un germà ric però curt de gambals que intentarà emular les maldats de Gru o, més ben dit, tornar a portar-lo cap al camí del delicte. I, en tercer lloc, apareix un dolent, Balthazar Pratt, carregat de ràbia per haver estat un nen prodigi televisiu i haver acabat caient en l’oblit. La seua pinta poc escaient, els balls discotequers i la banda sonora dels anys 80 que l’acompanya el converteixen en una de les peces clau de la pel·lícula, una cinta que també té les seues dosis de pamfileria, per sort eclipsada per un ritme frenètic i cops d’humor que el públic infantil agraeix, i els acompanyants adults també.