Un mar de conills blancs

Un mar de conills blancs. Així veu la jove Suzu l’escuma de l’aigua empesa pel vent al seu Hiroshima natal, en els anys anteriors al llançament de la bomba atòmica. Anys idíl·lics, familiars, perfectes en aquesta feliç rutina carregada d’innocència.

Suzu contraurà matrimoni i anirà a viure a la ciutat de Kure quan la tempesta de la guerra comença a entreveure’s en mobilitzacions, en racionaments, en control ciutadà. Ella dibuixa llocs i edificis, deixa constància del que posteriorment només seran ruïnes sobre les ruïnes, el no-res, com en un exercici carregat de nostàlgia.

Hi ha en aquesta pel·lícula un notable ús del dibuix, precís, minuciós, recuperant tècniques realitzades a mà, sense aprofitar-se de les possibilitats que ofereix treballar en 3D, i recorrent a la delicada creació artesana que s’impregna de l’afecte amb què es realitzen històries depurades tècnicament en cada paisatge, en cada gest, en tota la magnitud d’uns fets transcendents en la història vistos des d’una perspectiva humil, quotidiana, esforçada en cada un dels personatges que pateixen i suporten amb tristesa el dolor, les penalitats, el sentiment de pèrdua, aquest buit existencial que deixa el record d’un temps que va ser millor i que ara flota en l’aire carregat de melancolia.

Profundament antibel·licista, la pel·lícula En este rincón del mundo s’agermana per dret propi amb l’extraordinària La tumba de las luciérnagas, d’Isao Takahata, totes dos entroncades per un terrible fet que ha deixat empremta, que continua obert com una ferida que no cicatritza, que ens amenaça des del passat. Una malenconiosa pel·lícula, de mirada neta, i fins i tot esforçadament optimista, en temps de cendra.