Mutilació de l'art

Un pilar del cinema europeu, cronista de la política social i de les seues tragèdies a la Polònia de la postguerra pels símbols i l’ocupació soviètica, Andrzej Wajda, realitzador de grans obres mestres i que va morir l’octubre de l’any passat, deixa com a epíleg una mirada tan austera com sincera sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski, una de les figures més rellevants de l’art d’avantguarda, i de la seua caiguda als inferns durant el règim comunista.

Un home que compta amb el suport d’una filla solidària fins i tot en els pitjors moments i amb l’admiració dels seus incondicionals estudiants, que exerceixen la resistència davant de la repressió que es practica sobre el mestre.

Un ésser limitat físicament al ser mutilat de guerra i al qual es nega ja no només el reconeixement sinó que se’l condemna a l’ostracisme al no voler alinear-se amb la formalista idea de l’art imposada per la cultura estalinista al servei del poder. En un moment del film, el pintor i el seu amic poeta asseguren que s’elogia els que adulen i asseguren que els artistes poden morir de dos formes: parlant massa d’ells o que no se’n parli en absolut.

Wajda deixa com a última herència fílmica un potent al·legat entorn del talent sacrificat per la crueltat dels manipuladors de masses que fan desaparèixer els genis lliures que, fins i tot en la seua penúria, segueixen sent artistes fins a l’últim alè malgrat la misèria, l’exclusió i la gana, mentre que els moviments polítics siguin del color que siguin s’enfonsen un a un i la memòria cap a l’art i els artistes els sobreviu.

Perquè una cosa és dirigir una política cultural i una altra de molt diferent és voler dirigir la cultura.