Mico bo, humà dolent

Resulta incontestable l’extrema qualitat tècnica, la intensa perfecció en els personatges d’aquesta pel·lícula que es reinventa a si mateixa dins d’una trilogia que és al seu torn herència d’una saga imperible que va estrenar Franklin J. Schaffner el 1968 amb un Charlton Heston llegendari, que al seu torn adaptava un best-seller firmat per Pierre Boulle, això sense tenir en compte el desastrós remake de Tim Burton el 2001. Quan s’aborden i entreteixeixen tantes entregues tenint com a denominador comú el mico davant de l’home i les seues conflictives relacions dins d’un món fet malbé –el nostre–, costa veure La guerra en el planeta de los simios com un argument lliure, sense lligams d’allò que la precedeix.

Però s’ha de dir que en aquesta ocasió, la cinta intenta avançar amb unes altres coordenades: en enfrontaments personals amb caires de revenja entre dos líders amb aire de western; en el drama més sever de la supervivència alterat només per rivets còmics d’un primat que repeteix “mico dolent, mico dolent” per pura autodefensa; on una nena òrfena troba acollida entre primats i en la integració d’aquell virus que resta capacitat mental als humans, mentre que el mico evoluciona com a ésser més tolerant i racional.

Ara, són altres obres cinematogràfiques les que influeixen aquí, com la forma i conducta en la figura de Woody Harrelson d’aquell Coronel Kurtz d’Apocalypse Now, o els camps de concentració a tall d’El pont del riu Kwai, també escrita per Pierre Boulle. Tot, per no perdre la capacitat de sorprendre en un gènere, la ciència-ficció, en el qual allò que semblava inabastable s’entreveu en l’horitzó.