Temps d'amor i guerra

Lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem als turons, no ens rendirem mai.” Aquest va ser part de l’històric discurs que va oferir Winston Churchill a la població britànica el dia 4 de juny de 1940, quan Londres era severament bombardejat per l’aviació alemanya, quan la moral era fràgil.

Aquest cop d’aire patriòtic va fer que els anglesos sortissin cada matí a treballar entre les ruïnes però el ministeri d’Informació necessitava més, tocar la fibra i el fervor patri fins a l’emoció.

La directora Lone Scherfig desenvolupa amb aquest fil conductor una història romàntica amb tocs de comèdia i porcions agredolces entorn d’una jove gal·lesa que es converteix en guionista d’una pel·lícula de propaganda basada en l’heroïcitat de dos germanes bessones que suposadament van anar a recollir soldats encallats a les platges de Dunkerque amb un petit vaixell de pesca.

Hi ha molt de justa reivindicació femenina en aquest film, d’amor i desamor, de dones que s’esforcen en un món d’homes, que reivindiquen els seus drets ja sigui a través d’una màquina d’escriure o commovent l’espectador.

Aquesta pel·lícula destinada a injectar patriotisme per la vena camina paral·lela a la que protagonitzen els que la creen, els que són darrere o davant de les càmeres. Su mejor historia aconsegueix la seua comesa i demostra la poderosa capacitat del cinema britànic a l’hora de recrear un temps passat.

Però tot plegat hauria quedat bastant més insuls sense el gran Bill Nighy, un actor dins d’un altre actor amb els tics d’un divo sobrevivint en els mals temps. Per ell la pel·lícula ja val la pena.