Una gloriosa derrota

Fins ara, per entendre la històrica retirada de més de 300.000 homes de les platges de Dunkerque durant la II Guerra Mundial, calia recórrer al magnífic llibre de l’historiador anglès Richard Collier Las arenas de Dunkerque. Però quedar petrificat davant de tan dantesca visió, davant de tal immersió en la por veritable, això és pura mestria cinematogràfica del realitzador Christopher Nolan, que amb Dunkerque torna a la memòria aquella terrible evacuació de tropes britàniques i franceses assetjades, empresonades a les platges, esperant el miracle que els torni a casa, a molt poques milles de distància, però paradoxalment, tan lluny. Eren éssers humans acorralats per la indefensió, a mercè d’un enemic que, malgrat tot, podia haver fet una tragèdia encara més gran del que va ser. Amb el mínim diàleg necessari, amb una magnífica i persistent banda sonora que congela la sang, assistim a la més descarnada cara de la guerra, a aquest gairebé impossible trasllat d’homes escopits a les costes que no es treuen ni un moment la sensació de total desassossec, de saber, terroritzats, que poden morir en qualsevol moment sota el setge dels avions alemanys que els escombra com si de formigues es tractés o de submarins que els destrossa quan ja es trobaven en mar obert.

Dunkerque, amb tota la seua càrrega bèl·lica, és una de les pel·lícules més antibel·licistes de la història del cinema i descarnadament realista. Nolan no s’oblida dels herois anònims, com l’aviador solitari lluitant en clar desavantatge; els marins civils a la recerca de la seua gent a les seues closques de nou; la serenitat de l’oficial enmig del caos, i el no menys heroic instint de supervivència d’un jove soldat que ha estat tirotejat, torpedinat i bombardejat en qüestió d’hores.

A Dunkerque s’hi troben totes i cada una de les virtuts i tares de l’home en les seues ànsies de viure dins d’aquella terrible derrota que la història va transformar en gloriosa, però que deixa terrosa sensació de gran tragèdia, d’esfereïdor pesar.