Eina multiusos

El que no se li ha de negar a aquesta pel·lícula és la seua singularitat, el seu caràcter dissemblant, aquesta vocació de cine indie que l’ha fet triomfar en prestigiosos festivals com Sundance o Sitges, explicant-nos una història surrealista, ridícula i desenraonada, tètrica, trista i còmica alhora, amb tant instint escatològic com de pura supervivència.

I és que Swiss Army Man es pot definir com un disbarat, però també com una emotiva crònica humanista. I en aquesta dualitat per la qual es mou el film cobra força la parella protagonista.

D’una banda, un Paul Dano magnífic, molt bregat en pel·lícules difícils i amb un alt registre actoral quan assumeix rols d’éssers inadaptats, afligits i carregats de melancolia; i de l’altra, un Daniel Radcliffe que ha deixat molt enrere el seu carisma popular de l’alumne més avançat de Hogwarts per desafiar-se a si mateix en papers tan insòlits com el que aquí assumeix amb eficàcia.

Un nàufrag amb els seus traumes a sobre es trobarà un cadàver a la platja i iniciarà al costat d’ell una àrdua aventura de resistència en un ambient hostil i salvatge per trobar-se de nou amb la civilització, aquesta que ho recrimina tot, que no accepta el que no entén, que provoca rebel·lia.

El mort i el nàufrag es comunicaran entre si, crearan mons ficticis per concebre una memòria mútua, s’aliaran entre sonores i rabents flatulències i, manejat com una eina multiusos, el mort aportarà mentre es desperta a la vida la seua inestimable ajuda.

Tan original com atrevit, Swiss Army Man, amb els seus moments absurds i grotescos, també revela una mirada desesperançada cap a la poca capacitat que tenim els vius d’entendre’ns.