Desgavell a Camelot

Com passa el temps. Un recorda aquella pel·lícula de John Boorman Excalibur del 1981, tan bonica i tan trista, amb tanta vocació de ser fidel a l’obra de Thomas Malory La mort d’Artur, i aquelles visions gairebé oníriques de cavallers platejats cavalcant entre els arbres camí de la batalla a la boira al compàs de Carmina Burana de Carl Orff, que veient el que ha fet l’accelerat Guy Ritchie a Rey Arturo: La leyenda de Excalibur amb la llegenda més extraordinària d’Anglaterra, no hi ha altre remei que prendre’s aquesta absurda versió a broma, com aquell que agafa la consola i es posa un videojoc, espectacular, aparatós, histèric. Aquí tot és un monumental ensorrament de la història per si mateixa, en què Artur creix en un prostíbul, troba un mestre oriental, i com si fos casualitat, passa de ser un vil pocavergonya a treure la famosa espasa de la roca davant dels ulls atònits de David Beckam. Sí, han llegit bé. Hi ha molta màgia, un malvat que no dubta a ser monstruós, que fa pactes tenebrosos, i que amb els seus tirànics actes propicia la rebel·lió. Guy Ritchie, que va sorprendre per modern, pels ràpids moviments de càmera, per una gairebé anàrquica tècnica vista en treballs com Lock & Stock o Snatch (porcs i diamants), i al qual no li ha anat gens malament amb les entregues de Sherlock Holmes, no sorprèn; la vena per distorsionar aquesta història, la suposada originalitat, queda reflectida en un conglomerat d’escenes que es perden unes amb les altres sense gairebé fil narratiu, i el resultat és per riure, i per a això, més val tornar a veure aquells sarcàstics i burletes membres dels Monty Python a Els cavallers de la taula quadrada. T’ho passes millor i rius molt més.