Tenim el que mereixem

La comèdia italiana ja forma part de l’imaginari col·lectiu amb aquells actors com Sordi, Tognazzi, Mastroianni, Gassman, o directors de la talla de Scola, Monicelli, Comencini, Risi i tants altres de la que es va denominar Commedia all’italiana. Ara, tret de comptades excepcions d’allò, només queden cendres.

Una desfeta del gran cinema del país transalpí que, com altres països, viu més del que es va fer que del que es fa. La hora del cambio, si s’ha de ser franc, és graciosa, té arquetips de la ciutadania del sud, de favors i prebendes, de polítics corruptes fins a les celles, d’una societat enviciada i acostumada que tot funcioni al revés del que anuncien els programes electorals.

A aquesta postveritat amb fals missatge i forta càrrega emocional La hora del cambio, que per molt italiana que sigui té vincles amb la realitat, per exemple, d’aquí, d’aquesta manera de ser gairebé esperpèntica, mostra tota la nostra falsedat, els interessos creats en el va intent de canviar un alcalde corrupte per un d’honest que complirà el que ha dit, que es mourà en la legalitat, que aplicarà la llei amb tothom, que no farà tracte de favor a la família, que canviarà totes les tares i mals costums dels habitants d’aquest petit poble sicilià i, esclar, això no funciona perquè estem adulterats.

Per aquesta vocació crítica, de ser directa, la pel·lícula val la pena, llàstima que a un personatge (el cuñao) interpretat per un dels directors de la cinta se li’n va la mà, sobreactua, carrega i fins i tot molesta com un Roberto Benigni multiplicat per cent, cosa que llasta el film en excés. Això és tan obvi com que la corrupció és tan quotidiana com anar a comprar el pa.