Un conte macabre

Valdria la pena recordar Don Siegel, un magnífic director, dur i concís, impermeable a melositats, sec i esquerp com les seues imprescindibles pel·lícules, ja sigui Código del hampa o La jungla humana, Harry el sucio o El seductor. D’aquesta última, Sofia Coppola n’ha fet un remake inculcant-hi més femineïtat. Li ha donat un altre interessant pas de rosca al drama d’un soldat de la Unió ferit –un panxa blau, com els anomenaven els confederats– atès i amagat en una residència per a senyoretes del sud. Aquesta història escrita per Thomas Cullinan guarda entre els plecs un retrat descarnat sobre la condició humana, una espècie de conte macabre en el qual tot es transfigura, en què una pau regnant dins d’un hermetisme victorià en aquest refugi aïllat de la guerra per a un grapat de dones es trastoca amb l’arribada d’un home que despertarà atracció i sensacions silenciades. Tot es tancat al voltant de cada personatge, una directora interpretada amb una fortalesa a punt d’esfondrar-se per Nicole Kidman; una mestra amb predisposició a estimar, o la jove disposada des dels seus instints més íntims, i un personatge masculí que Colin Farrell porta de la seducció a la tragèdia entre éssers que maquinen per no perdre el control. Preciosistes imatges d’un paisatge nebulós, d’una decadent mansió entre l’estàtica naturalesa. Contenció formal, excessiva lentitud que s’apropia cada pla i perversitat camuflada en les bones maneres, lluny de la contundència del film firmat per Siegel i interpretat per Clint Eastwood, més salvatge, visceral, més a flor de pell, i malgrat pertànyer a la mateixa trama, ser en essència una altra cosa ben diferent.