Terror a Vallecas

Ningú dubta que Paco Plaza ha aportat bastant al gènere del terror espanyol, sense fer la sensació que el que fa és rònec, per molt extensa galeria de produccions “de culte” que tinguem i una legió de seguidors que de Jess Franco i de Paul Naschy saben una estona. Una altra cosa a favor seu és que, abans de ser director especialitzat a fer por, era un incondicional d’aquest cine, admirador de George A. Romero i els seus morts vivents, i dels de producció local, com l’admirat Narciso Ibáñez Serrador i el seu ¿Quién puede matar a un niño? o No profanar el sueño de los muertos, de Jorge Grau. Tot plegat sense comptar l’eclosió de les dos primeres entregues de Rec al costat de Jaume Balagueró i, en solitari, amb la tercera de la saga. La seua última incursió és Verónica, pel·lícula ambientada al popular barri madrileny de Vallecas el 1991 i que es basa en uns fets constatats per l’únic informe policial espanyol que parla d’un succés paranormal real (en res ho aprofita Cuarto Milenio). La pel·lícula no dubta a mostrar tots els mecanismes per espantar, com el joc de la ouija, la monja cega que percep esperits malignes, fins a arribar a un mal visible amenaçant una adolescent i els seus germans petits. Plaza sap el terreny que trepitja, realitza amb eficàcia una història esfereïdora dins una atmosfera castissa, on la samarreta del Rayo, les cançons d’

Héroes del Silencio

, el popular netejador Centella, el bar d’entrepà de calamars i els ionquis de les voreres es barregen amb el fantasmagòric. Resulta estrany que a tan sols un mes de començar no s’hagi estrenat al Festival de Sitges, ja que la pel·lícula no està gens, però gens malament.