Tocant fons

L a mateixa directora Justine Triet ho diu: és una incondicional de les comèdies clàssiques americanes, la denominada screwball comedy, que tan popular va ser a la dècada dels anys trenta i quaranta, en un país que intentava ressorgir de la Gran Depressió. Eren històries de dones fortes, amb caràcter i ficades en mil embolics, tant professionals com amorosos. La protagonista d’aquesta pel·lícula francesa segueix bona part d’aquelles pautes, però actualitzant-les i desenvolupant un veritable desordre emocional en el personatge: una gran confusió en un moment que sembla tocar fons per, després, ressorgir comme il faut. Separada d’un aspirant a escriptor que l’escorxa a cada pàgina que escriu i amb dos filles petites que atén com pot, ja que la seua feina com a advocada penalista l’absorbeix, desbordada. Tot plegat enmig d’un judici en el qual s’acusa un conegut d’intent d’assassinat. La pel·lícula pot agradar per aquesta familiaritat que desprèn l’actriu Virginie Efira, que és el més aproximat a una amiga que t’explica els seus problemes, el seu caos quotidià. Victoria és una dona desconcertada a la qual se li acumulen les coses. Fins i tot la tendresa i l’amor arriben quan tot plegat més dramàtic. I en aquest embolic afectiu, de davallada anímica, es va creuant el privat amb el laboral, com aquell surrealista judici en què un simi i un gos poden fer decantar la balança cap a una banda o cap a l’altra. Repeteixo: pot agradar perquè posa moltes sensacions en un sol personatge, perquè en tota comèdia amb pòsit romàntic sempre hi ha una possibilitat perquè hi hagi remei, perquè a la manera d’una novel·la rosa tot flueixi i que, després d’una mudança sentimental, quedin les coses al lloc desitjat.