T'agraden els pallassos?

Pallassos com Charlie Rivel, el Fernando Rey disfressat de Zampo, els populars de la tele o aquells germans Tonetti d’un circ que sempre em va semblar trist, amb feres tristes, trapezistes tristos, pallassos tristos, d’aquells que riuen per fora i ploren per dins. Fellini al magnífic documental Los Clowns, entre la nostàlgia i la decadència, recorria un temps de pallassos oblidats, emotiu, però sense desvestir-se d’una atmosfera malenconiosa i afligida.

Stephen King, que li ha donat al cine una història maligna rere l’altra, amb It va fer de Pennywise un ésser terrorífic rere la seua disfressa i globus de colors, la més propera inspiració d’aquell assassí en sèrie de nom John Wayne Gacy, Pogo el pallasso, que va acabar amb la vida de 33 persones a la dècada dels setanta. Després va arribar la minisèrie del 1990 amb un Tim Curry sembrant el terror i al qual fan front un grup d’adolescents que es fan dir Els perdedors.

La revisió firmada per Andrés Muschietti, que amb Mamá va donar compte de la seua eficàcia a l’hora de manejar emocions ombrívoles, pertorba amb la nova presència d’aquest cruel personatge que somriu des de darrere d’una capa de maquillatge, que perviu a través de la por i que s’oculta a les clavegueres.It és una potent història ja no només per la seua perversitat, per la intenció de dotar un personatge típic en la memòria infantil d’una crueltat sense límit, sinó perquè ofereix una visió del món juvenil poc optimista en un grup d’amics que formen part de famílies disfuncionals que han de lluitar en dos fronts diferents per vèncer les pors. It també s’acobla amb El cuerpo, escrita per King, i que Rob Reiner va portar a la pantalla sota el títol de Cuenta conmigo. El que té de dolent l’It de Muschieti és que converteix aquesta primera part de la història en un constant abús d’una partitura que, unida a un tram final excessiu, treuen pes a un dels malsons més aterridors, la d’un pallasso assassí.