Les arrels de l’odi

El que ens tenalla en el cine, el que ens indigna, el que ens fereix emocionalment, tenim tendència a sobredimensionar-ho, a no mirar més enllà del relat i la visió d’uns fets que, a Detroit, es perden pels caòtics carrers per tancar-se en un motel amb uns quants personatges. Detroit és una d’aquelles pel·lícules que esgarrapen la història recent americana, el racisme que no cessa establert en les arrels d’un odi centenari, sí, però que pretén aglutinar en un espai que dura gairebé tota la pel·lícula un fenomen –uns disturbis que es van emportar mig centenar de vides i en els quals hi va haver més de deu mil detencions–, i, en aquest, el nucli de la qüestió, que ve donat per un petit i senzill pròleg. La directora Kathryn Bigelow, que amb la seua òpera prima The loveless va causar l’admiració del gran Guillermo Cabrera Infante, que la va col·locar com la seua pel·lícula favorita, sap moure situacions al límit, angoixants, amb pòsit de realitat filmada. Ho vam veure també als films En tierra hostil i En la noche más oscura, i Detroit no resulta una excepció. El que passa és que la pel·lícula es tanca en si mateixa, es converteix en un drama concret i oblida l’enorme magnitud d’aquells incidents.

Kathryn

Bigelow, al ritme de la Tamla Motown, narra els tràgics fets esdevinguts al motel Algiers, on un policia amb voluntat psicòpata i els seus ajudants donen curs a la violència més salvatge, per posteriorment presenciar com el drama es converteix en injustícia davant d’un poder judicial racista, una cosa que té plena vigència avui dia.

I tot plegat es mostra d’una manera dura i descarnada, com no podia ser de cap altra forma, però tan sols s’aconsegueix que tot plegat quedi com un succés més del qual el cine s’ha fet ressò, des d’aquell Arde Mississippi d’Alan Parker fins a arribar al recent i extraordinari documental narrat per l’escriptor James Baldwin I am not your negro, de Raoul Peck, sobre aquesta ferida oberta als Estats Units que és el conflicte segregacionista afroamericà.