Deutes d’amor pendents

E

s tracta d’una pel·lícula petita, afable, modelada en dos èpoques, la de l’amor de joventut i la del pas del temps que no ha fet minvar l’atracció que exerceix un personatge sobre l’altre. Com una història romàntica no resolta que necessita aquesta segona oportunitat per retrobar-se. A La vida inmoral de la pareja ideal no hi ha punts dramàtics ressenyables, llisca per un cicle de seducció adolescent i s’endinsa en equívocs, barreres i mals entesos per perfilar distàncies entre dos éssers fets amb repolida insistència l’un per a l’altre. Ànimes virginals que coneixen el tacte a la pell i el desig en un racó que anomenen la fi del món malgrat tots els obstacles que es van presentant per marcar una separació que dura dècades.

El realitzador mexicà Manolo Caro, atansant-se perillosament a la novel·la rosa o a la telenovel·la de la qual Mèxic és especialista, proposa una revisió d’aquells anys juvenils per arribar al punt que es veuen de nou un home i una dona que hauran d’enginyar dos plans simultanis per fer veure que han reconstruït les seues vides, i d’aquí desenvolupar un joc d’equívocs, d’embolic que vol atansar-se molt més a la comèdia lleugera que a una història dramàtica. Per això s’entremesclen personatges dispars on una sobreactuada Paz Vega, i en més d’un moment la resta del repartiment, estiguin a les portes de l’absurd.

Així doncs, entre la nostàlgia d’un temps que es va escapar i de buscar de nou un lloc mutu, la pel·lícula va passant per la superfície perquè tot resulti entranyable i grat a la mirada d’un espectador que no ha de buscar més enllà d’un romanticisme nivi i transparent.