Vestits a mida

Cine d’acció contemporani, del qual alguns comencem a estar, diguem-ho d’una forma suau, una mica desfasats, per no dir fins als bemolls. No se li ha de negar a Kingsman: El círculo de oro la voluntat d’estar a les pantalles durant molt de temps, enganxant amb escenes de gastat ardor guerrer que van causant baixes a tot arreu –no hi ha res pitjor que ser un lacai dels dolents–, i amb pulcres espies que deixen James Bond com un boy scout. Com que els que van veure la primera entrega, la posada de llarg del jovenet membre d’una societat secreta emmascarada en una sastreria creada per eliminar dolents de nivell, ja saben que el noi està ensinistrat, trobem aquí l’eclosió de l’heroi embolicat en un delirant guió en el qual es ressuscita el seu mentor perquè l’organització ressorgeixi de les cendres, conegui els seus cosins americans i pugui fer front a la pertorbada malvada –una Julianne Moore que s’ho passa pipa–, que des del càrtel al paradís sud-americà, revestit de l’American Graffiti dels cinquanta, contamina tots els drogoaddictes del món, una cosa que fins i tot no desplau el president nord-americà, com si es tractés d’un Donald Trump qualsevol.

La barreja de polits espies britànics i americans del sud que surten de les fonts del Bourbon és explosiva, forassenyada i apoteòsica. Tot aquí és excés pensat per entretenir la penya, encara que a costa de convertir l’argument en una cosa paròdica, fins i tot amb un Elton John totalment excedit i un repartiment de luxe que aporta llustre amb el mínim esforç a favor d’una acció que no serveix per a res. Bé, menys l’elegància de Colin Firth i el seu pipiolo: això és inqüestionable.