Després de l’infern

Com el monumental documental de Claude Lanzmann Shoah; com el concís Nit i boira d’Alain Resnais; com l’esgarrifós escrit Si això és un home de Primo Levi; com pel·lícules reconeixibles com ara La llista de Schindler de Spielberg, El pianista de Polanski o l’estremidora El fill de Saül de László Nemes, tot són mostres perennes d’una ciclòpia tragèdia, d’actes de monstruosa magnitud, l’holocaust, l’extermini de milions de jueus. Una ferida oberta que supura sense parar per molts anys que passin. Traslladar aquesta pena infinita, aquesta injustícia sense Déu, a terrenys tragicòmics és tasca delicada que camina per la corda fluixa, com La vida és bella de l’histriònic Roberto Benigni o El tren de la vida de Radu Mihaileanu. I aquesta mirada reflexiva amb dosi d’humor que respira entre l’aflicció és visible a Bye bye, Germany, una història sobre un grup de supervivents de camps d’extermini que, entre les ruïnes d’una derrotada ciutat alemanya, anhelen emigrar a Amèrica, mentre van exercint de brivalls de pa sucat amb oli, de bergants venedors de roba de la llar que enganyen aquells que es van fer els ximples quan exterminaven gairebé tota una raça. El realitzador Sam Garbarski desenvolupa entre la comicitat de murris en acció una rara història d’amor, la fidelitat d’un gos coix i el pòsit agre del drama en la memòria que sempre retorna, una investigació surrealista sobre un suposat col·laborador dels nazis per haver estat un bon contador d’acudits. Tot plegat condensat en una pel·lícula de supervivència a la recerca d’una vida millor, una cosa que no hauria de costar gaire després d’haver viscut tant al centre de l’infern.