El president al seu laberint

Una cimera de governants sud-americans d’alçada i a les altures, en un hotel xilè ancorat entre muntanyes i neu –és inevitable remuntar-se a El resplandor, de Kubrick–, i allà, en la solitud del poderós principiant, amb aquesta aura de ser invisible per a un país, l’Argentina, que té el sentit de la crítica com un gen natural, entre una atmosfera de tensió tancada en si mateixa, es mou i reflexiona el personatge de La cordillera.

Intentant incloure tot el que l’envolta entre mandataris que, com el de Mèxic, té molt de pinche cabró –encarnat pel gran Giménez Cacho– en maniobres que poden decantar el resultat cap a una banda o l’altra. Assessorat per un cap de gabinet acostumat a imposar la seua llei, i per una dona que a les ombres esvaeix les tempestes (Érica Rivas).

Avaluat per la periodista incisiva o pels que amb orgull s’anomenen a si mateixos “els dolents”, els nord-americans que mouen l’oferta i la contraoferta, els que van inventar l’estratègia del desordre, a més d’haver-se d’enfrontar amb un rival que coneix el pes que té a la zona.

La pel·lícula de Santiago Mitre, guanyador a la divuitena edició de la Mostra de Lleida per El estudiante, té més de drama psicològic que de thriller.

Promou l’angoixant realitat d’un home que habita en els fantasmes de la seua filla (Dolores Fonzi) i busca en els plecs emocionals i en una crònica sobre el poder la raó de ser d’aquesta història que protagonitza Ricardo Darín. I què els podria dir jo d’aquest actor que no s’hagi dit ja, aquí amb una contenció que congela cada pla i que en els silencis ho diu tot. Doncs que això, ja ho saben, està a l’abast de ben pocs.