La mecànica del desordre

Ja amb la seua primera pel·lícula, Pi, fe en el caos, Darren Aronofsky mostrava una tendència cap a la confusió, cap a un excés que amalgamava un depurat estil visual al costat d’una història obsessiva, entre l’originalitat i la bogeria, per passar posteriorment a firmar pel·lícules molt diverses, com si pretengués amb cada treball assemblar-se a un director diferent o, en la seua globalitat, a molts directors junts. Allà hi ha Rèquiem per un somni, La font de la vida, Cigne negre, El lluitador o la desmesurada Noé. Amb ¡Madre! fa la sensació d’un Aronofsky intentant tornar a l’inici, traçant un concepte de pel·lícula amb nombroses lectures en les quals uns hi veuran tota una filosofia d’autor, d’altres un compendi psicològic del qual cal extreure simbologies sobre l’ésser humà, i tampoc han de faltar els que no entendran res, dels que demanen a crits un diccionari Aronofsky per veure si comprenen alguna cosa. I és que aquí tot és estrany, provoca magnetisme, sí, però es mou entre gèneres intrigants fins a arribar al paroxisme, com l’obra d’un visionari fou, o la d’un geni que connecta amb l’al·lucinant i ho tanca per experimentar sensacions. ¡Madre! ens trasllada a un habitatge solitari al camp on habita un matrimoni, ella anhelant ser mare i restaurant racons i parets estranyes, i ell, un escriptor en crisi que a falta d’imaginar personatges els convida a casa, com aquesta parella que componen Ed Harris i Michelle Pfeiffer, o alguna bàrbara invasió domiciliària. A ¡Madre!, Jennifer Lawrence està per patir i Javier Bardem, fent la sensació de mimetitzar-se en aquell John Cassavetes de Rosemary’s Babe. En fi, tan interessant com demencial.