Els androides ja no somien

Resulta poc eficaç buscar-li tares a aquesta pel·lícula, sobreposar-la, comparar-la amb constància, intentar remoure el que és obvi. El Blade Runner de Ridley Scott és una obra mestra de la història del cine sense cap pal·liatiu, on tot es va conjugar per conservar-se intacte en la memòria, mentre que el Blade Runner 2049 de Denis Villeneuve és una molt bona pel·lícula. Això per si mateix ja marca distàncies. En aquesta continuació es camina sobre les cendres de les cendres, el vigor en el seu missatge és pausat, tot té atmosfera de més fàstic encara, aquell to de cine negre futurista se substitueix per tristor existencial, ja no hi ha rebel·lia en les mirades, ara es tracta de burxar en els records i endevinar com es van construir. El pas del temps ha fet efecte; els replicants, poèticament violents amb prou raons per rebel·lar-se són ara veterans outsiders; el postapocalíptic inunda tot l’ambient, la solitud enganxada en cada pla, la melancolia de K, un heroi sense vocació de ser-ho, l’immisericordiós clima i les ciutats oblidades on el mític Deckard es protegeix en l’oblit. Hampton Fancher va adaptar la novel·la de Philip K. Dick l’any 1982 i ara també comparteix el guió, tota una garantia per a diàlegs entre éssers fatigats, extenuats entre tanta arquitectura del desordre, hologrames que estimen i homes que continuen jugant a ser Déu. Denis Villeneuve dota el film d’una atmosfera extraordinària, visualment irreprotxable, on la melancolia es muda en cada pla sense deixar el seu halo d’aflicció. Tot això fa de Blade Runner 2049 una pel·lícula important. Comparar-la, menysprear-la, seria perdre’s com llàgrimes en la pluja.