Qüestió de fe

Aquesta crítica pot semblar irreverent perquè ni tan sols s’atansa a l’esperit de plantejar-se qüestions de fe, ni de mesurar les que ofereix aquesta pel·lícula. Tot a La cabaña funciona d’una manera pamfletària i no se n’amaga –i això l’honra–, però d’aquí al fet que un abraci la teologia més càndida i pugui sorprendre’s per les vies que s’utilitzen per mostrar la Santíssima Trinitat, un Déu més d’estar per casa que el Morgan Freeman d’Evan Almighty (Com Déu), hi ha un mar Roig pel mig. Per si mateix, l’esquema promou fases i s’endinsa en el drama que més dol, la mort violenta d’un fill i la tragèdia que això comporta. Un pare en el més fred de l’hivern congela la seua ànima, queda pres en els seus propis fantasmes, fins que una carta a la seua bústia remesa per Déu en persona li requereix que torni a la cabana on fa uns anys va ocórrer la mort de la seua nena. I, d’aquesta manera, assistim a la transformació d’un home, en l’aprenentatge cap al perdó, a la metafísica que alliçonen éssers divins amb aspecte de gent comuna que ben bé podria haver-se-li creuat pel carrer. Entre imatges florides, de miraculoses accions, Hazeldine ens vol imbuir de controvèrsia, de consells més propers a la superació que a l’adoctrinament, aconseguint així un manual d’autoajuda en el qual no s’escatima en discursos amb ànima bíblica. I és que La cabaña adapta un best-seller de William P. Young, que s’ha fet milionari amb aquesta mirada renovada cap a la fe cristiana que no penso llegir perquè amb la pel·lícula ja n’he tingut més que suficient. Potser per aquesta descreença, ja arribada a una edat tardana, encara no m’ha deixat Déu una carta a la bústia.