El somni de Darwin

En un moment de la pel·lícula, un personatge sentencia “Darwin es va equivocar”. Darwin mai no va somiar que al final del món, en una illa recòndita i salvatge, habitaven éssers amfibis amb certa aparença humana, una espècie d’atlants estranys, esquius de dia i ferotges de nit. Això és patrimoni de ments amb inclinació aventurera com la de Stevenson, Verne, Conrad o fins i tot més torbadores com la de Lovecraft. En la seua exitosa novel·la, Albert Sánchez Piñol va impregnar aquelles pàgines d’un potent halo metafòric, d’aquesta mirada cap al que és diferent que fa que ens moguem entre el rebuig i l’atracció. El francès Xabier Gens, acompanyat per un magnífic disseny de producció –obra del desaparegut Gil Parrondo– i amb una admirable fotografia de Daniel Aranyó, compon una desassossegant adaptació emmarcada en un far que delimita amb el no-res, davant d’un mar embravit, en una terra difícil amb dos homes: un que hi arriba altament decebut per substituir l’oficial atmosfèric, i un altre, atrinxerat, mig embogit no pel rigor de la solitud marina sinó per l’amenaça constant d’uns éssers que sorgeixen del mar i entaulen insistents combats sense treva. I en aquesta complexa i furiosa convivència es pot afegir un esclavitzat ésser amfibi femení, Aneris, sirena a l’inrevés. El tedi, la tensió continguda que mou bona part del film, explota intermitentment en ferotges escaramusses, però La piel fría és alguna cosa més que una història emmarcada en terreny fantàstic. És un estudi sobre l’home i allò que és desconegut, sobre la seua condició i sobre la por a la diferència, a allò que escapa a la seua comprensió, i com poder entendre-ho.