El gegant i la seua ombra

Cine basc entre el rural i el màgic, entre la història i la llegenda, d’homes enganxats a l’enyorança, de sentiments protegits en un paisatge propi. Com aquell Tasio, de Montxo Armendáriz, o Vacas, de Julio Medem, pel·lícules enclavades en un temps passat, sever, ferri, en el qual es dibuixa un folklore, una rudesa carregada de tendresa i dolor i, sobretot, una identitat. Després de l’emotiva Loreak, firmada per Jose Mari Goenaga i Jon Garaño, aquest últim s’uneix a Aitor Arregi –Goenaga participa en el guió– per portar a la pantalla la història real de l’anomenat Gegant d’Altzo, la petita localitat guipuscoana que va veure nàixer i créixer amb desmesura –dos metres i mig– un home afligit d’acromegàlia. Partint d’aquesta premissa, Handia (gran en eusquera) s’impregna d’un halo fascinant, d’un retrat realista de la vida al segle XIX, mentre revela la personalitat d’un ésser senzill amb ànima rural, adolorit físicament i vist com un ésser grotesc, així com la seua relació amb l’entorn, amb aquest germà que va lluitar a la Primera Guerra Carlina i va quedar esguerrat. Un germà que, amb sentiments enfrontats i dins d’una relació complexa, acompanyarà el gegant per tot el territori i per mig Europa convertit en un espectacle de fira, en un ésser rar a la vista de tothom. La solitud d’un home immens amagat en la seua pròpia humilitat, el greuge i les seues arrels, van marcant un treball tan trist com delicat en la construcció, en una vida que va voler ser una altra i amb escenes que queden enganxades a la retina, com aquella abraçada fraterna entre germans en un blanquinós paisatge que concentra bona part de l’essència d’una gran pel·lícula.