Diguem que t’estimo

A un servidor, la comèdia romàntica americana fa temps que el va decebre. Potser perquè corren altres temps, altres àmbits, això és ineludible. Fins i tot es podria dir, i no m’ofendria, que sóc ranci amb aquest gènere, ja que tinc una marcada tendència a les històries dissenyades per guionistes clàssics i dirigides per mestres com Billy Wilder, Ernst Lubitsch, George Cukor o l’elegància de Gregory La Cava, i el més proper a la contemporaneïtat es queda en Woody Allen i alguns títols aïllats a l’estil de Quan en Harry va trobar la Sally. Ara és temps de Judd Apatow, guionista, director ocasional i productor de gairebé tot el que porti segell de comèdia. És un humor immers en una quotidianitat habitada per gent molt calamitosa però propera, de la que et pots trobar en qualsevol lloc, i aquesta proximitat li ha donat una entitat que pot agradar més o menys, però que marca tendència. Apatow produeix aquesta comèdia romàntica en estreta col·laboració amb el guionista, monologuista i actor Kumail Nanjiani, que ha pres la seua pròpia experiència de pakistanès, musulmà i amb família tradicional que encara es regeix pels matrimonis concertats, enamorat d’una americana.

La pel·lícula té estructura clàssica, enamorament, embolic, drama –aquí una malaltia de la noia–, rebuig i happy end. El que succeeix és que darrere la indissimulada carrincloneria hi ha afabilitat i espontaneïtat, al costat d’una trama paral·lela amb els pares de tots dos que la fan graciosa a estones, commovedora en d’altres, i sobretot cordial. Comèdia romàntica, al cap i a la fi, malgrat que crec que aquesta pel·lícula agradarà perquè ja tot just en recordem altres de força millors. Així de clar.