Els llibres i els seus habitants

Una frase inicial que llisca en una càlida veu en off diu que, quan llegim històries, les habitem, i aquesta senzilla saviesa et desarma per a tota la pel·lícula, ja que La librería és, abans que res, un bonic homenatge a la literatura, a la passió per llegir, a aquest lloc sagrat on es pot notar aquella essència que emana dels llibres i que t’ha acompanyat des de petit, una cosa que no trobarem mai a nous dispositius sense ànima, sense tacte, sense història. Isabel Coixet ha firmat un treball sensible, delicat, d’una exquisida elegància, que commou al narrar com una viuda de guerra anhela obrir una llibreria en un petit poble costaner anglès a pesar de les traves i trampes que li para la classe acomodada del lloc, éssers amarats de maldat que utilitzen totes les seues males arts per trencar aquest somni. Però La librería és molt més que això. És una admirable demostració d’amistat entre un home entrat en anys, àvid lector i aïllat per vocació, i aquesta dona que habita entre els plecs de la solitud i en la voluntat que els llibres li ofereixin un espai vital, de manera que es forma entre tots dos un vincle infrangible. El feliç descobriment de la literatura de Ray Bradbury, l’aposta decidida de trencar motllos i despertar adormides sensacions en els veïns amb la Lolita de Vladlímir Nabokov i resistir l’arter setge al qual es veu sotmesa amb molta més excel·lència que els seus roïns opositors marquen l’emocionat pols d’aquesta suggerent pel·lícula, que sedueix en les imatges, en la seua mesurada contenció, en els lúcids diàlegs i en unes magnífiques presències actorals que deixen una sensació similar a la que sentim després d’haver llegit un llibre que ens ha captivat.