Bruts, bèsties i dolents

ORO

Director: Agustín Díaz Yanes.

Intèrprets: Raúl Arévalo, José Coronado, Óscar Jaenada.

Cine: JCA Alpicat.

★★★✩✩

Tot és canviant en la mirada crítica i en el calibre que aquelles produccions espanyoles dels quaranta i els cinquanta que adoctrinaven –paraula molt de moda– la parròquia amb escenes carregades d’heroisme patri i discurs vergonyant, com aquella Alba de América de 1951 firmada per Juan de Orduña. Agustín Díaz Yanes i Arturo Pérez Reverte, tal com van fer a Alatriste y los tercios de Flandes, deixats de la mà de Déu per una Espanya mesquina, arranquen una altra parcel·la de la història, l’època dels conquistadors i la recerca d’El Dorado. Aquesta que Werner Herzog amb Aguirre, la cólera de Dios o Carlos Saura amb El Dorado ja va adquirir caràcter d’epopeia sense èpica, de bogeria, de baixesa amarga, deshumanitzada entre el fang i la mort. Oro, narrada per un escrivà del rei que va explicant vicissituds i penes, s’atansa a aquells homes amb esperit bàrbar, rebotats de mil batalles, aventurers suïcides sense autoestima ni honorabilitat. Éssers que s’unien depenent de la zona d’on eren originaris, andalusos, extremenys, aragonesos, formant una espècie de partida de ferotges i brutals soldats que semblaven haver sortit de l’infern, acompanyats per dos dones, avançant amb patiment per l’Amazònia, amb un sacerdot fanàtic que convertia la religió en condemna, i guies natius intentant com la resta sobreviure, assetjats, matant-se entre ells, traint-se els uns als altres entre la malaltia, la por, la gana i les escaramusses. Hi ha a Oro un pòsit d’abjecta veritat a la qual un magnífic repartiment dóna vida. Una desoladora crònica sobre l’ambició i la maldat en l’home que reafirma el que va ser, una menyspreable història.