Tot el que no es veu

La realitzadora japonesa Naomi Kawase, la reconeix cada vegada més el públic, en part, per l’anterior film, Una pastisseria a Tòquio, però Kawase té darrere una filmografia molt sòlida, entre llargmetratges i documentals, i reconec que un dels seus últims treballs, Aigües tranquil·les, em va aclaparar amb tanta precisió en les imatges, amb aquella sensibilitat i delicadesa amb les quals mostrava paisatges i persones en serena placidesa, exhibint la bellesa de les coses, cuidant al detall els objectes, els silencis, el temps dominat, tot revelant pas a pas una història rica en sentiments.

Kawase coneix el lloc, el seu lloc, l’espai vital on habita la gent del seu país, les ciutats i els pobles, els carrers, els boscos i les cases, que són la vida. Per aquest motiu, assistir a un nou treball d’aquesta directora és una sensació nova. Aquí, en la relació entre una jove que fa audiodescripcions de pel·lícules per a invidents i un fotògraf pràcticament cec. Ella ha de polir una tendència a relatar en excés que a penes deixa espai per a la imaginació, i ell, desolat, gairebé vençut per la tragèdia de no poder captar la vida que passa al seu voltant.

Entre les profundes frases que conviuen en aquesta sensible pel·lícula, es descriu un fotògraf com un caçador i el temps com la presa. Atrapar-lo en un instant. Tots dos es necessiten, malgrat l’orgull d’ell i les absències i tristeses familiars que nien en ella.

Kawase es deixa portar entre dos pel·lícules que funcionen alhora per deixar clar que el seu cinema té una poesia visual incontestable, tant com aquella altra màxima que diu que res és tan bonic com allò que desapareix davant dels teus ulls.