Des de l’infern

Aquesta és una pel·lícula que incomoda perquè el que transmet és d’una cruesa ferotge, tan implacable en totes les direccions que irrita, que indigna, que t’allotja en el costat salvatge de la vida, aquesta de la qual només ens arriben els ressons.En realidad, nunca estuviste aquí ens ho fa sentir entre el soroll urbà, els carrerons, els hotels on succeeixen coses aberrants, on res no és el que sembla, on moral és una paraula inexistent. No hi ha ornaments, en aquesta pel·lícula. Tot és auster, parc, inexorable, on un impressionant Joaquin Phoenix, veterà de guerra, amb severs traumes infantils i adults, i una gens dissimulada vocació suïcida, es dedica a rescatar menors de les grapes dels explotadors sexuals. Amb aquesta etiqueta, ben bé podria passar per un heroi al qual justifiquem qualsevol tipus de violència, qualsevol comportament... però no, la directora escocesa Lynne Ramsay l’ha desposseït d’arquetips ja vistos en una infinitat d’ocasions, trenca el model i fa que visqui el drama amb una retorçada personalitat, en aquesta solitud que l’inunda, en aquesta pena que l’acompanya sempre, en la relació amb la mare que és l’única vincle afectiu palpable. El Joe d’En realidad, nunca estuviste aquí es compara amb aquell Travis Bickle de Taxi driver, aquell insomne justicier de ciutat, i és cert que hi ha certs paral·lelismes, però també més desconcert, amb adustes escenes enormement magnètiques, com la de les profunditats del llac, entre la tristesa i el dolor, perquè aquesta pel·lícula destil·la molt dolor i, al seu torn, una gran profunditat en un personatge que no s’ha d’alliberar dels seus fantasmes, perquè l’infern no té porta de sortida.