Sé qui ha sigut

A part d’una sucosa i extensa literatura que ha devorat fins i tot el que diu no haver-ho fet, les històries d’Agatha Christie, en aquest enrevessament de lògica i deducció de tots són sospitosos de cada assassinat que novel·la rere novel·la es revela, ha sigut material de primera per al cine –sense comptar la televisió– i Deu negrets, Mort al Nil o Assassinat a l’Orient Express, en cada adaptació farcida d’estrelles, ho demostren. Molts dels casos per resoldre estaven minuciosament estudiats per Hercules Poirot, aquest detectiu belga d’empolainat bigoti, pulcres maneres i intuïció i perspicàcia visionària que desmembrava teories i disseccionava sospites més enllà del recel sempre present cap al majordom. En aquesta nova revisió d’Assassinat a l’Orient Express, el títol del qual diu molt –primer que hi ha un assassinat i segon, que en aquell luxós tren que recorria ciutats mítiques era on es perpetrava–, el que té l’honor de convertir-se en Poirot és el mateix que dirigeix la pel·lícula, un Kenneth Brannagh més que correcte malgrat no tenir l’inoblidable carisma d’Albert Finney en la versió firmada ni més ni menys que per Sidney Lumet. Brannagh s’envolta també d’estrelles, unes més lluents que altres, com la inabastable Michelle Pfeiffer o la impecable Judi Dench, però d’altres s’esllangueixen sense tenir més glòria que la de sortir a la pel·lícula. Aquí hi ha més riquesa visual, més continent, més acció, però la seua antecessora, que potser tenia menys ornament, a part de noms com Ingrid Bergman, Lauren Bacall, Richard Widmark, Sean Connery i molts d’altres, tenia més ironia, més joc actoral i, esclar, molt més contingut.

ASESINATO EN EL ORIENT EXPRESS Dir: Kenneth Brannagh. Int: K. Brannagh, Johnny, Depp, Michelle Pfeiffer. Cines: JCA Alpicat, Urgellenc (Tàrrega). ★★★✩✩