Gent del barri

El talent inquiet de George Clooney el porta de tant en tant a posar-se darrere de la càmera i dirigir amb solvència i coneixement de l’ofici. El que succeeix amb Suburbicon és que Clooney ha agafat un guió dels germans Coen i, malgrat alguna pinzellada pròpia, li ha quedat una pel·lícula com la dels Coen, més lleugera, però amb apunts d’aquella memorable Fargo. Més que res, per la coincidència en successos i en algun dels personatges. La pel·lícula ens remet a una zona residencial de la dècada dels cinquanta i, amb una magnífica ambientació, assistim a dos fets que s’entrecreuen. D’una banda, l’odi racial propi de l’època, amb una família negra que en mala hora es trasllada a viure al barri, on serà objecte d’un assetjament segregacionista salvatge, i, de l’altra, la trama més Coen, aquella que amb força cinisme transfigura una família aparentment modèlica en uns personatges retorçats, pèrfids, tremendament perversos, que planifiquen un fet criminal que, òbviament, es convertirà en un veritable embolic, on un parell de pinxos sense brillantor, un agent d’assegurances avantatgista, un parent amb vocació d’àngel protector del petit de la casa –un jove Noah Jupe que brilla a la pel·lícula i que podem veure fent doblet a Wonder– i una enganyosa parella encarnada amb solvència per Matt Damon i Julianne Moore posaran doble cara a una família tipus. Aquí hi ha sarcasme, patetisme i un relat immoral que es respira de portes endins, com en un esmolat relat de Roald Dahl. Amb Suburbicon, George Clooney no ha fet pas una mala feina, això és cert, però queda una pregunta a l’aire: com hauria estat aquesta pel·lícula totalment en mans dels germans Coen?