Una galàxia molt llunyana

Es podria dir que existeixen dos fraccions diferents entorn d’aquest fenomen cinematogràfic que dura ja tota una vida. La primera és la dels nostàlgics, en la qual m’incloc, la que es va sorprendre amb la primera entrega de la saga i amb aquells rètols que es perdien en l’espai anunciant allò de “Fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana...”; la que acollonia amb la sola presència d’un dolent total amb respiració asmàtica i de negre rigorós anomenat Darth Vader, cavallers Jedi amb pedigrí, rebels amb ànima de kamikaze, uns R2-D2 i C3PO que ja només són relíquies, embolics familiars i un barrut impenitent de nom Han Solo. I així amb les tres primeres entregues, que ja formen part de l’imaginari emocional.

La segona fracció és la de les noves generacions, les que també han vist les primigènies i no s’amarguen perquè els endossin una pel·lícula de 150 minuts –com si en dura 300– i que veuen d’allò més natural que la rebel·lió contra el Primer Orde s’eternitzi i que la Resistència es retroalimenti de velles glòries que diuen adéu en cada entrega en aquest negoci global. Els últims Jedi té batalles estel·lars i combats terrestres, filosofia de manual i herois amb discutible carisma, duels morals entre el jove ressentit i dolent i la noia bona en període d’aprenentatge, inqüestionable espectacularitat i personatges que van a la seua bola, desaprofitats com un Oscar Isaac paròdic, un Benicio del Toro fugaç o una Laura Dern sacrificada.

Ara que Disney és propietària de tot això, no espero gaire més del que enyoro, però sabré que és Nadal ja no per El Corte Inglés sinó per Star Wars, encara que la reconegui ben poc.

ELS ÚLTIMS JEDI Direcció: Rian Johnson. Intèrprets: Daisy Ridley, Adam Driver, John Boyega.  Cines: JCA Alpicat, Urgellenc (Tàrrega, Balaguer, Tremp). ★★★✩✩