Allò real i allò somiat

Una pel·lícula que transcorre com un mar en calma, però en què sota la superfície tot es remou, es rebel·la, enterboleix la transparència d’unes imatges netes, assossegades, reflexives, que es guarden com un secret que inevitablement aflora. El prestigiós realitzador sud-coreà Hong Sang-soo domina al mil·límetre els temps, s’estanca imperceptiblement i relaxa les paraules, els dubtes, el record, les preguntes amb unes respostes que han de venir de la mateixa persona que les planteja. Sobre un treball dividit en dos parts, hi ha una sinceritat palpable però no per això menys complexa. Interioritza un estat emocional en repòs, alhora que en converses, en tertúlies entre amics o davant del possiblement somiat retrobament entre aquells que van ser amants amb sentiment de culpa, s’encén una metxa carregada de sinceritat. Una actriu que ha aturat la seua carrera i es revisa a si mateixa després d’una relació i passeja per Hamburg amb la seua amiga, i en aquestes xarrades coneixem aquesta cicatriu que encara supura, aquesta crònica de desamor i solitud buscada per enfrontar-se als propis fantasmes. Després, de nou al seu país, Corea del Sud, planteja disquisicions espontànies al voltant d’una taula, en un sopar en què l’alcohol li atorga llibertat per expressar el seu estat anímic, les coses que han anat quedant pel camí, com es veu amb franquesa. Amb un gran treball actoral de l’actriu Kim Min-hee, que atorga una naturalitat íntegra al personatge, llisca una reflexiva pel·lícula estructurada des de la idea de l’exploració, de l’estudi de les empremtes que deixa anar vivint entre el que és real i el que és somiat, com quan algú camina i s’allunya en una platja sense nom.