A la nòria de la vida

Sóc un addicte al cinema de Woody Allen, sobretot al de la primera època. Aquell que es col·locava davant i darrere de la càmera, que tartamudejava mentre pronunciava frases per emmarcar, sempre entre disquisicions morals, de mort o de sexe. Aquest home menut amb ulleres de cul de botella m’ho ha fet passar molt bé. Però també hi va haver un Allen que es va ficar en territoris d’Ingmar Bergman per desconcertar, perquè, entre altres coses, ell no és Bergman. També he vist treballs d’encàrrec que l’han deixat en la memòria al límit del naufragi. Però aquest geni inqüestionable és un supervivent, i es mou entre la comèdia i la tragèdia magistralment. Vet aquí que amb Wonder wheel ens porta d’una manera admirable fins a les atraccions del Coney Island novaiorquès ja decadent dels anys cinquanta, per mostrar-nos el drama humà d’uns personatges amb ànima errant ancorats en vides que no volien, atrapats en desitjos empresonats a la part més profunda de l’ésser. Aquesta Kate Winslet amb migranya permanent instal·lada en l’amargor d’un amor sense esperança, el marit sempre pujat a una muntanya russa emocional o aquesta pròfuga de la màfia amb el destí penjant d’un fil, o el salvavides amb vocació més d’amant que d’escriptor. Per treure’ns una mica d’aquest estil d’Eugene O’Neill o Tennessee Williams, Allen només es guarda Allen al nen piròman, membre d’una família molt desestructurada. Hi ha amargor, en aquesta pel·lícula, somnis truncats i un present de fira trista tamisada per una extraordinària fotografia de Vittorio Storaro. Una llum que tot ho enfosqueix i ho il·lumina, com també ens passa a nosaltres en la vida mateixa.