Pacífic toro de 'lidia'

No s’han de barrejar les coses però un no pot evitar aquesta tírria monumental cap a les corrides de toros de banderilla i estoc. Cap a aquesta Espanya típica i tòpica de vestit de faralàs i torero macarrònic, cap a aquesta Espanya que no s’espolsa aquest aire de postguerra ni a dia d’avui. Hi ha en aquest renovat que no superat Ferdinand –no oblidem que es tracta d’una popular història escrita i il·lustrada per Mungo Leaf i Robert Lawson, que Disney va adaptar per a un curt animat que es va endur l’Oscar el 1939– aquesta visió dolça del toro pacífic, a qui agrada asseure’s sota el seu arbre favorit i ensumar flors, que és un membre gairebé humà d’una família, després d’haver superat el trauma de viure al cortijo d’un matador i de patir la pèrdua del pare a l’arena. Ferdinand és un toro que, malgrat els esforços per evitar-ho, acabarà a la plaça davant el diestro que ja ha perdut el compte dels toros que ha mort. La pel·lícula guarda el seu rotllo antitaurí utilitzant el més gastat de l’anomenada pell de toro –valgui la redundància–, col·loca personatges que formen una variada colla a la fuga i una nena amb gosset inclòs que són el refugi d’aquest toro gens brau. Potser és tan sols una sensació, però Ferdinand, que no se li pot negar una molt detallada i minuciosa recreació de llocs com Ronda, Sevilla o Madrid, resol amb picardia els fils de l’emoció, el maneig de la crueltat camuflada, com va fer en el seu dia Disney amb la famosa mort de la mare de Bambi, o el sadisme d’aquella Cruella de Vil que volia escorxar cadellets a 101 Dàlmates, per acabar amb finals feliços després d’angoixar el personal. Però, això sí, el toret és un amor.

FERDINAND Direcció: Carlos Saldanha. Cines: JCA Alpicat i Urgellenc (Tàrrega). ★★★✩✩